Publicat al Diari de Reus, 9/07/2004
Fa unes setmanes, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat va presentar les conclusions d’un estudi, que comptabilitzava els costos del sector del transport a Catalunya.
La majoria de nosaltres entenem per “costos del transport” aquelles despeses derivades del consum de combustible, lubricants, pneumàtics, aparcaments, peatges, multes, etc. Però a aquests costos se n’hi afegeixen uns altres, els externs, que paga el conjunt de la societat catalana. Són aquells derivats dels fenòmens produïts pel fet de desplaçar-nos massivament amb transport privat: embussos, contaminació atmosfèrica i acústica, sinistralitat a les carreteres, etc.
El fet és que si fem una ullada a les conclusions de l’estudi veurem que aquests darrers no passen gens desapercebuts. De manera específica, els costos externs són aquells que no són suportats per les asseguradores, són les invalideses, els danys psíquics, la contaminació sonora, la pol.lució atmosfèrica, etc.
L’any 2001 el transport va tenir un cost total de 49.000 milions d’euros i d’aquests, 4.240 (9%) eren derivats dels costos socials i ambientals causats principalment pels accidents i el canvi climàtic, i ocasionats en major mesura pel vehicle privat (motos i cotxes), seguit del transport de mercaderies per carretera. La conclusió és que la circulació de cotxes i motos ens surt molt cara.
Vist això, estaria bé que, abans d’agafar el cotxe ens hi paréssim a pensar un moment, i no vull dir amb això que no s’hagi d’agafar el cotxe mai, simplement que cal fer-ne un ús racional. Tampoc vull dir que tota la responsabilitat caigui sobre l’individu, i depengui de la disjuntiva “agafo el cotxe o el transport públic?”.
És clar que la cultura del vehicle privat com a símbol de llibertat de moviment i d’un cert prestigi social, encara és present, i que en aquest sentit també cal educar i sensibilitzar al ciutadà, però cal tenir present la responsabilitat que té l’administració a l’hora de planificar un sistema de mobilitat eficient. En definitiva, corregir l’actual tendència a l’alça i reduir un 9% el cost total del transport, només s’aconseguiria si s’incrementéssin en un 70% els viatges en ferrocarril i en un 15% els viatges en autobús. La Generalitat, doncs, té una important tasca: més ferrocarril, més tramvies, més carrils bus i reduir els espais per a l’automòbil.
És important que totes aquestes consideracions ens les apliquem al nostre territori. El Camp de Tarragona està vivint un procés de creixement important de la mobilitat i segurament haurem notat que cada vegada ens movem més i que per tant, comencem a tenir pautes de mobilitat pròpies d’un espai metropolità. Aquestes pautes ara cal reforçar-les amb una millora dels repartiments modals, de manera que es potenciï l’ús del transport públic entre les ciutats del Camp.
També hem de tenir en compte que al Camp de Tarragona hi ha espais de menor densitat de població, en els quals molt probablement no sempre hi haurà la demanda suficient per posar en marxa un servei de transport públic. La senzilla pràctica de compartir el cotxe pot resultar molt eficaç. L’Ajuntament de Cambrils, ja ha començat a estudiar la possibilitat de introduir el “taxi compartit”, plantejat com alternativa al autobús urbà, doncs aquest està sent deficitari.
Tenim l’experiència d’una vintena de ciutats del Vallès i del Baix Llobregat que practiquen el servei de “cotxe compartit” i que gestiona fins a mig miler de viatges diaris i que consisteix en posar a disposició dels potencials usuaris una plataforma per facilitar que es trobin les persones que fan recorreguts similars.
Treballar de manera coordinada per aquest tipus de pràctica en tot l’àmbit del Camp, podria ser un bon inici, ja que amb l’experiència d’aquests vint municipis s’han deixat de consumir més de 2.000.000 litres de combustible i s’han deixat d’emetre més de 600 tones de CO2, contribuint a reduir una part substancial dels costos ambientals del transport.
Núria Pérez
Associació per a la Promoció del Transport Públic del Camp de Tarragona