La jornada ha posat sobre la taula que disposar d’un protocol és imprescindible per donar resposta a les violències, però que això només funciona si forma part d’una política més àmplia de mobilitat amb perspectiva feminista.
El debat ha reforçat que cal connectar els protocols amb la realitat quotidiana de les usuàries i del personal del transport, incorporant mirades socials, urbanes i operatives.
La presentació del protocol català ha situat la necessitat d’un marc comú d’actuació, capaç de garantir resposta, coordinació i eines útils dins del sistema de transport públic.
La sessió presencial del 8è Congrés El transport públic és cosa de dones 2026 ha arrencat aquest matí amb la benvinguda de Núria Pérez Sans, vocal de la junta de la PTP i membre de l’Institut Metròpoli.
A continuació, s’ha donat pas a la presentació del “Protocol unitari i integral per a la prevenció i l’abordatge de les violències sexuals al transport públic de Catalunya”, a càrrec de Sara Hernández Martín, cap del Servei de Mobilitat del Departament de Territori Habitatge i Transició Ecológica de la Generalitat de Catalunya. Durant la seva intervenció, ha subratllat que el protocol neix amb la voluntat de garantir una resposta davant de totes les violències, i d’oferir un marc compartit d’actuació dins del transport públic català.
La jornada ha continuat amb el diàleg “El protocol com a peça d’una cadena feminista de mobilitat”, que ha servit per ampliar el debat i situar els protocols dins d’una mirada més àmplia. Hi han participat Maria Peix Batet, cap del Servei de Cooperació Internacional de l’AMB, i Marta Lladó Cardona, promotora del Protocol d’Assetjament Viari a Terrassa. La conversa ha apuntat a una idea de fons rellevant: que la resposta davant les violències no es pot limitar a un document o a una actuació puntual, sinó que ha de formar part d’una política de mobilitat més àmplia, coherent i feminista.
Després, la taula “Què ha de tenir en compte un protocol davant les violències en la mobilitat?” ha reunit perfils diversos per abordar el tema des de diferents angles. Hi ha intervingut Beatriu Masià Masià, terapeuta especialitzada en violències masclistes; Maria Lozano Carbassé, sociòloga urbana; Marta Murrià Sangenís, de l’Institut Metròpoli, i Meritxell Toribio García, conductora del NitBus de TUSGSAL. La combinació de mirades tècniques, socials i operatives ha reforçat la idea que els protocols només seran útils si connecten amb la realitat quotidiana de les usuàries i també de les professionals del transport.
Amb aquest inici, el congrés consolida una línia de treball que busca anar més enllà del diagnòstic i aterrar el debat en eines concretes, sense perdre de vista que la mobilitat també s’ha de pensar des de la seguretat, la cura i l’experiència quotidiana de les dones.
Taula internacional: Protocols contra les violències masclistes al transport públic: reptes d’elaboració i implementació
La jornada s’ha completat amb una sessió internacional organitzada amb l’AMB, centrada en compartir experiències sobre els reptes de dissenyar i desplegar protocols efectius contra les violències masclistes al transport públic. L’obertura ha situat una pregunta de fons: la mobilitat és realment neutra?
La primera intervenció, a càrrec de Karen Whybro (Regne Unit), ha apuntat tres dimensions clau per avançar cap a espais més segurs: cultura, polítiques i disseny. També ha posat l’accent en les barreres estructurals que dificulten la prevenció i la denúncia: manca de pressupost, normalització de situacions, mites i misogínia, biaix de gènere dins del sistema i poca confiança en la resposta posterior. En aquest marc, ha remarcat tres focus especialment rellevants: el compromís institucional, la salut pública i el cost de la marginació que pateixen moltes dones quan adapten rutes, horaris o oportunitats per por o inseguretat.
La sessió ha continuat amb l’experiència de Fortaleza (Brasil), presentada per Fátima Barros, que ha defensat la importància de l’organització col·lectiva i la incidència des de grups, sindicats i moviments per fer avançar polítiques públiques útils. Entre les eines exposades, ha destacat “Abrigo Amigo”, basat en videotrucada en temps real amb un centre de serveis disponible les 24 hores per denunciar agressions, i “Super Nina”, un xatbot integrat a WhatsApp per facilitar la recepció de denúncies.
Finalment, l’experiència de SP Trans a São Paulo, amb Angela Telmo, ha incorporat una mirada més psicològica a l’abordatge de les violències. El bloc internacional ha reforçat una idea compartida: que els protocols només funcionen si hi ha cooperació real entre administracions i operadors i si la mobilitat es pensa des d’una perspectiva veritablement multidisciplinària.