Pau Noy Serrano

L’any 1993 l’Entitat Metropolitana del Transport va convocar un concurs d’idees per construir el tramvia del Baix Llobregat. Amb el temps aquest projecte ha arribat a ser conegut com a Trambaix. Des del principi va comptar amb el suport entusiasta dels ajuntaments i de la gran majoria de l’opinió pública. L’única oposició venia de la Generalitat. El tramvia havia d’unir la Plaça Francesc Macià de Barcelona amb una part molt poblada del Baix Llobregat, amb tres ramals que es bifurcaven a mode d’antenes, aproximadament des del pont d’Esplugues, per arribar a Cornellà, Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat. El concurs no va passar d’aquí, de concurs d’idees.

La virtual aprovació del PDI consensuat dins de l’ATM abans de l’estiu, enguany, incloia el Trambaix ampliat, fins a Sant Boi, des de Cornellà, i fins a Sant Adrià de Besòs, per la Diagonal, des de Francesc Macià. Aparentment el tramvia ja no tenia cap oposició pública. Però sí que la continuava tenint soterrada.

Finalment, el Consell d’Administració del’ATM ha acordat, en una decisió que pot passar a la història, construir el tramvia interruptus. Un primer tram anirà del Baix Llobregat a la Plaça Francesc Macià de Barcelona. Des d’aquesta plaça fins a la Plaça de les Glòries no hi haurà tramvia, per tornar a reaparèixer en aquest indret fins al Besòs, seguint l’Avinguda Diagonal. Aquesta insòlita decisió es deguda al fet que els representants de l’Ajuntament de Barcelona no volen que el tramvia vagi en superfície al llarg de la Diagonal en tota la zona de l’Eixample. L’argument és perquè el tramvia interfereix en el trànsit (sic). El soterrament en un trajecte de 4 quilòmetres dispara els costos i per això ha quedat sobre la taula.

Des de la nostra associació, la PTP, hem defensat que les ciutats havien d’adoptar un sistema de mobilitat sostenible. Traduït en termes pràctics això vol dir: més transport públic, més viatges a peu i en bicicleta, i menys trànsit. Resulta incomprensible com, en el canvi de mil·lenni, encara pugui haver responsables polítics que paralitzin un projecte de millora del transport públic, com és el del tramvia en la Diagonal, amb l’excusa que interfereix en el trànsit. Si volem potenciar el transport públic, especialment el de superfície, que és qui té més problemes, cal donar prioritat als vehicles. Per això va sorgir el tramvia com a alternativa de transport públic molt competitiva i amb uns costos de construcció que eren la quarta part dels del metro.

Sembla que les tímides operacions endegades per l’Ajuntament de Barcelona fa uns anys, per pacificar el trànsit al carrer Aragó i a l’avinguda Meridiana, no tindran continuïtat. Per fer-ho encara menys intel·ligible, es dóna la circumstància que en l’actualitat la Diagonal té un carril bus per sentit, de manera que el tramvia poc espai prendria als cotxes, fins i tot en la hipòtesi més conservadora, la de cedir el menor espai possible al tramvia. La decisió de l’Ajuntament d’oposar-se a que el tramvia vagi en superfície -com ho fan tots els tramvies del món, per això són tramvies i no metros- és un indicador preocupant de quina pot ser la pol’tica de mobilitat en aquesta nova legislatura municipal.

Si el tramvia s’arriba a posar en funcionament en la versió del tramvia interruptus Europa tornarà a parlar de Barcelona, però en aquesta ocasió de la singularitat del seu tramvia. Que algú faci alguna cosa!

Barcelona, 12 de novembre de 1999