Menu
Menu
[vc_row][vc_column][dt_fancy_title title=”Potenciar i privilegiar els desplaçaments a peu és el nucli en la defensa del bé comú” title_align=”left” title_size=”h5″ title_color=”accent”][vc_empty_space][vc_column_text]L’1 de juny de 1991, 10 ciutadans signaven l’Acta fundacional de Barcelona Camina: Associació pels drets dels vianants. Les valentes i valents van ser respectivament: Marta C. G., Marta C. P., Isabel T. P., Mª Rosario B. M., Genís B. D., Alfredo C. C., Carles S. C., Ramón C. F., Salvador B. C. i Rafel G. S.. Es tractava de la 1ª associació que amb aquesta finalitat és constituïa específicament a Espanya. Més endavant, va arribar A Pie, Asociación de Viandantes (Madrid 1995) i el veritable boom el trobem ja al segle XXI on es constitueixen d’altres entitats fins arribar a les més de 15 integrades a Andando (2016). 4 anys abans es creava La Red de Ciudades que Caminan, associació institucional on s’apleguen més de 60 ciutats d’Espanya i on esperem i desitgem que la capital catalana i d’altres ciutats de Catalunya s’acabin d’incorporar. En l’àmbit internacional, remarcar que el 1929 es crea a Londres The Pedestrians Association (des de 2001, Living Streets).
Al mes de maig de 2003 es produeix el canvi de nom de l’entitat que passa a anomenar-se Catalunya Camina, Associació pels drets dels vianants per tal d’ampliar la cobertura territorial amb delegacions que en algun moment s’han creat –i d’altres que es poden anar incorporant- com Olot Camina, Vilanova i la Geltrú Camina, Manresa Camina, Badalona Camina, Terrassa Camina i Sant Boi Camina i on l’activitat d’aquestes ha estat diversa i amb alts i baixos, depenent de la(es) persona(es) que lideren –han liderat- les cèl·lules tot just esmenades i mantenint sempre el nucli principal a la capital catalana. Algunes continuen vives, d’altres no, i tenim casos de delegacions que volen tornar com el cas de la capital del Bages –Manresa-, o fins i tot possibles noves delegacions com a Sabadell. A escala internacional, l’associació forma part de la FEPA –Federation of European Pedestrian Associations- i de l’ IFP, la International Federation of Pedestrians-. A nivell més local, l’activisme fa alguns anys que ha canviat i es treballa amb xarxa, teixint ponts i participant amb associacions i entitats que lluiten per una mobilitat més segura, sostenible i accessible com la PTP, P(A)T, la FAVB, el BACC, la Federació ECOM o l’Associació SUMEM que recentment feia a l’Hospitalet de Llobregat la Sisena Marxa per l’accessibilitat. Catalunya Camina també forma part de plataformes com Unim els Tramvies, Carrers per a Tothom o la Plataforma per la Qualitat de l’Aire. El nostre suport i reconeixement també es dirigeix cap als moviments socials que demanen la pacificació i millora ambiental dels entorns escolars (Revolta Escolar) així com la reconversió d’autopistes urbanes en vies més humanes i saludables (Revolta Veïnal).
En aquestes 3 dècades, destaquem com a fets més remarcables la participació en el Pacte per la Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona (des de la seva constitució el 1998); caminades urbanes com <<Passejant per la ciutat – Programa de passejades per Barcelona>>; la col·laboració en l’organització del Congrés Internacional del Vianant Walk 21 Conference, esdeveniment que va aplegar més de 500 participants arribats de 34 països que es va portar a terme el 2008 a la capital catalana; el Premi a la Seguretat Viària del Servei Català del Trànsit (2016) o la VII Trobada d’Andando <<HABLAR Y CAMINAR>> el 2019. Com a Associació participem igualment en taules diverses d’ajuntaments i administracions supramunicipals (ATM, AMB, Generalitat de Catalunya i hem promogut la signatura de la Carta Internacional del Caminar entre les diferents Administracions i que avui dia han signat més de 60 consistoris. Igualment hem fet comunicats diversos relacionats amb temes d’accessibilitat amb algunes de les entitats abans esmentades. Hem contribuït a que el vianant estigui més present en les estratègies de planificació urbana.
Hem avançat prou en aquests 30 anys de vida? En conjunt, es pot afirmar que s’han fet passes endavant, però també enrere i el balanç és agredolç. La darrera pandèmia, la provocada pel virus del SARS-CoV-2 i la seva malaltia, la covid-19, ha generat una gravíssima situació sanitària amb múltiples repercussions en molts àmbits de la vida (família, salut, educació, economia, urbanisme…) i ens dóna un claríssim toc d’atenció i d’alerta respecte al model de desenvolupament i creixement que volem seguir.
Declarada l’emergència climàtica (pel Govern de l’Estat, la Generalitatat de Catalunya i diversos Ajuntaments com el de Barcelona entre d’altres) i la imprescindible descarbonització de l’economia cal preguntar-se si el model urbanístic de ciutat i metròpoli respon a les necessitats vitals dels seus habitants. L’eslògan de la ciutat dels 15 minuts implica espai, proximitat, planificació, barri (Barcelona en té 73) i també temps: teletreballar i treballar a prop del lloc de residència hauria de ser més comú de l’habitual per tal d’avançar en la reducció d’emissions i minimitzar externalitats dels desplaçaments. El concepte de superilla va en aquesta línia.
La necessitat de retornar l’espai públic com a recurs finit de les nostres poblacions a la ciutadania és més que un clam. En aquest sentit, la planificació urbana ha de contribuir -i de fet ha començat a fer-ho- en aquest gir de les ciutats motoritzades cap a espais urbans menys contaminats (visualment, acústicament i on respirar un aire net no sigui un privilegi), amb més verd urbà i menys asfalt, com demanen institucions com l’ISGlobal Barcelona, un referent en l’àmbit de la recerca. Els reptes són majúsculs: envelliment de la població i el seu dret a perllongar al màxim la seva autonomia així com el dret de la infància a creixer en entorns saludables. És la teva ciutat, el teu barri, el teu carrer un espai 8/80 on infants (+/- 8 anys) i gent gran (+/- 80 anys) es puguin moure amb facilitat i seguretat?
La lluita per l’espai públic finit continua vigent: terrasses i vetlladors, l’ús de la vorera per estacionar vehicles o per circular de manera indeguda, fan que l’ecosistema i la convivència en conjunt es degradi generant hostilitat envers les persones que anem a peu. Recuperant les teories d’Ildefons Cerdà, encara vigents, cal tornar a higienitzar la ciutat per preservar el bé comú més preuat: la salut. Caminem.
Carlos Ortí
Secretari de Catalunya Camina
[/vc_column_text][dt_gallery_masonry image_border_radius=”0px” project_icon_border_width=”0px” include=”18422,18425,18428,18431,18434,18437″][vc_empty_space][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][vc_cta h2=”No et perdis cap article de la revista!” txt_align=”center” color=”green”][/vc_cta][vc_btn title=”Número 65 disponible aquí!” color=”success” size=”lg” align=”center” link=”url:https%3A%2F%2Ftransportpublic.org%2Fmss65%2F”][/vc_column][/vc_row]
