Per a la democratització de l’espai central de la Diagonal, menys fums, menys gasos d’efecte hivernacle, menys accidents de trànsit, unió dels tramvies per la Diagonal i en superfície.El tram central de la Diagonal és una proposta de futur per a una mobilitat urbana més sostenible, humana i solidària. La situació dels escassos quatre quilòmetres que separen la plaça Francesc Macià de la plaça de les Glòries demostren de forma evident la incapacitat de l’ajuntament barceloní durant els darrers quinze anys per reformar el sistema de mobilitat. Aixó perque quan es van fer les Rondes de Barcelona el 1992 i la Diagonal va perdre el seu caràcter de travessera, l’administració va perdre l’oportunitat de transformar-la en una via urbana. Anys després el trànsit ha engolit la Diagonal de nou, amb un parc mòbil que no para de créixer dins d’una ciutat finita.
L’eix de la Diagonal és l’exemple més paradigmàtic de les conseqüències que comporta mantenir la supremacia automobilística a Barcelona. La creixent congestió, així com els problemes ambientals, energètics, socials i sanitaris generats pels vehicles privats, no només són símptomes d’un fracàs en planificació urbana, sinó que perjudiquen el desenvolupament d’una mobilitat més sostenible que l’ajuntament diu voler impulsar. L’ecomobilitat, o conjunt de mitjans que asseguren el dret al desplaçament sense sacrificar-ne d’altres com la salut, el descans o les possibilitats de les generacions futures, són precisament els que gaudeixen de menys espai i prioritat al tram central de la Diagonal. La conseqüència directa d’aquest desgavell són unes voreres molt estretes que dificulten el comerç i els itineraris a peu, un bulevard central constantment interromput per motos aparcades o cruïlles amb vehicles aturats, un carril-bici sobre la vorera perillós pels ciclistes, i conflictiu per als vianants, un sistema d’autobusos car i lent que circula per un carril bus ineficient i un trànsit desorbitat.
Davant d’aquesta situació, les autoritats municipals d’ara i d’abans han rebutjat sistemàticament la instal·lació d’un tramvia per resoldre la congestió del carril bus i incrementar així la capacitat del transport públic a la Diagonal. En definitiva, una solució que hagués afavorit un traspàs de viatges del vehicle privat al transport públic, i hagués permès així guanyar espai per a unes voreres més amples i un millor carril bici. A més d’una capacitat superior, el tramvia és el mitjà més segur i que consumeix menys energia per viatger transportat. L’actual esquema de transport públic convida l’usuari a escollir entre un autobús col·lapsat o el primer tramvia interruptus d’Europa. Tant els usuaris del Trambaix com els del Trambesòs, estan condemnats al doble transbordament gairebé sempre. Malgrat tants inconvenients, els arguments de la negativa municipal sempre han estat els mateixos: no restar espai ni velocitat sobre el trànsit global. Aquesta posició no s’adiu amb el pronunciament de l’alcalde favorable a donar la prioritat al vianant,i al transport públic, ni amb els postulats de sostenibilitat i de respecte al protocol de Kioto ni amb els postulats de salut pública, – emissions d’oxids de nitrogen i PM10 – ni amb els hàbits de la mateixa societat barcelonina, que només fa servir el cotxe en el 19% dels seus desplaçaments. Es a dir tgot i reivindican una politica per a les persones el que conseguiex el Sr. Trias es fer una política per als cotxes, motos.
L’evolució del nombre d’usuaris i usuàries del tramvía evolucionen favorablement a l’alça dia el primer dia que van entrar en funcionament l’any 2004 per tant, guanya la mobilitat sostenible i segura; que suposaria per a la ciutat de Barcelona la unió en superfície dels dos tramvies? Una millora traduïda en un increment de l’ús del transport públic, una millora de la qualitat ambiental de l’aire en aquest espai de la ciutat, una millora del repartiment modal de l’espai públic entre cotxes, bicicletes, vianants i autobusos. En definitiva, una Diagonal més democràtica, una Diagonal per a tothom. Avui la Diagonal té un mal servei d’autobús en el seu tram central i és una constant congestió de vehicles uns darrera dels altres: fins a sis o més autobusos, amb una velocitat de comercial baixa. És a dir, un mal servei de transport públic, a més d’ineficient i car. Cal tirar endavant ja una profunda reconversió urbanística i de mobilitat del tram central de la Diagonal en els seus 4 quilòmetres de longitud, que prioritzi els desplaçaments a peu, el transport públic i en bicicleta, amb menys fums contaminants, amb menys contaminació acústica, traient espai al cotxe privat. El pas del tramvia pel tram central de la Diagonal és la proposta més efectiva i eficient des del punt de vista de mobilitat, al mallar la xarxa ferroviària amb la creació nous intercanviadors, amb quatre línies de metro i amb totes les línies de metro del Vallès i les línies urbanes de FGC.
En definitiva, fer-la més accessible, més amable i més democràtica. Perquè això sigui possible cal la unió dels dos tramvies pel tram central de la Diagonal i en superfície.
Aquesta es la oportunitat perduda pel nou Alcalde de Barcelona, al cual el poden tildar ya de l’Alcade anti-tramvia que juntament al seu soci de govern del PP Alberto Fernàndez els podrien anomenar els duo antitramvia.
Barcelona ha d’afrontar el repte de reformar l’Avinguda Diagonal, un eix obsolet. És l’hora de posar en pràctica les solucions sostenibles, única resposta eficaç al col·lapse, a la contamiminació ambiental, a la in eficiència energetica. És l’hora de facilitar la vida als a les persones dels municipis veïns, a les persones dels nostres barris que depenen parcialment del Trambaix i Trambesòs pels seus desplaçaments, i que ho reclamen de forma constant. És l’hora d’ampliar les voreres pels vianants castigats avui pel vehicle privat. És l’hora d’atorgar a la bicicleta un carril digne de la seva contribució sostenible a la ciutat. És l’hora de proporcionar als treballadors i treballadores un mitjà de transport públic eficient, còmode, segur i d’accés fàcil per anar i venir de la feina. És l’hora de regalar-li un pulmó verd al cor de Barcelona, travessat des de fa anys per una espasa de fum i soroll.
Manel Ferri