Menu
Menu
Catalunya Camina, Bicicleta Club de Catalunya, Prevenció d’Accidents de Trànsit, Biciclot, Eixample Respira, Bicihub, Revolta Escolar… Podria fer una llista molt llarga amb exemples d’entitats que lluiten i promouen una mobilitat més segura i sostenible. És tan llarga la llista, com motius tenim les entitats mediambientals per a afirmar que la nostra tasca és vital per a evolucionar a un model de mobilitat més sostenible.
Les entitats que he llistat, i moltes d’altres, són un clar exemple de la implicació i la rellevància del tercer sector en la mobilitat sostenible. Un exemple molt clar ens el va deixar la Setmana Europea de la Mobilitat: sabeu quants carrers van tallar la seva circulació al trànsit el Dia Europeu Sense Cotxes? Un. I sabeu qui va propiciar aquest tall? No va ser l’administració, va ser una entitat, Maragall Respira. La reivindicació i recuperació de l’espai públic per al vianant, per a sortir en bicicleta o simplement per a millorar la infraestructura viària, posa a les entitats en un paper molt rellevant.
Formes d’organitzar-nos hi ha tantes com entitats, però hi ha un punt clau i comú que moltes posem en relleu: necessitem una estructura mínima per a poder fer activitats de promoció. Algunes troben aquesta estructura només amb el voluntariat, d’altres amb l’oficina tècnica… Ara bé, l’acció pedagògica i la tasca de poder explicar fàcilment un concepte tècnic és l’objectiu principal a respondre amb la nostra organització: arribar a peu de carrer.
Al final, les entitats hem d’anar evolucionant amb el temps i amb les diferents formes de percebre el dia a dia. Això afecta la nostra organització, fent que el nostre esquema intern vagi variant en continent però no en contingut. Moltes de nosaltres portem molts anys lluitant i reclamant i hem anat treballant en allò que es fa anomenar incidència política, una part molt important de la nostra base. No sóc gaire fan d’aquesta combinació de paraules perquè sembla que es relacioni entitat amb política, i res més allunyat de la realitat.
La incidència política és una eina més en l’entrellat de fer arribar les nostres reivindicacions a la ciutadania i a les administracions. A vegades sí que es tracta d’una feina de picar pedra amb estaments polítics i ens municipals, però no deixa de ser la nostra tasca i la nostra forma de propiciar un canvi. Un canvi que a vegades no és ben rebut, a primeres, per la ciutadania.
Les transformacions sempre són col·lectives i van de baix a dalt, per això la ciutadania és un aspecte clau a treballar, més enllà dels nostres socis i sòcies. Com a entitats tenim un paper clar en aquestes transformacions: tenim la capacitat per a moure masses i tenim les eines per a fer una xarxa potent.
La nostra postura és escoltada, important, tant pel ciutadà com per l’administració, i això és d’un gran enriquiment. La importància de treballar en xarxa, fer un creixement comú entre les entitats, sumant les unes amb les altres, és vital per a l’evolució de les entitats ambientals. Però els reptes que ens pot suposar el treball en xarxa i de manera participativa són oportunitats per a arribar al nostre objectiu: canviar el model de mobilitat i urbà del cotxe cap a un model just i sostenible.
Quan parlem amb les entitats coincidim que l’activisme de carrer és el que més força ens dona, i aquest és a vegades difícil d’assolir. Sovint, hi ha entitats amb una força tècnica important, però que no tenen un poder de convocatòria rellevant i viceversa. Quan podem treballar junts i cohesionats és quan compartim coneixements i on un no arriba, hi pot arribar l’altre: consciència col·lectiva i compartida. L’exemple que la unió fa la força el tenim amb la Revolta Escolar: un grup d’escoles que van començar reclamant el seu trosset de carrer que ara és tot un entramat de gent disposada a reclamar i reivindicar allò que és de dret.
Potser, com a entitats, ens hem de plantejar un repte clar: trobar aquells punts que ens posen en comú, aquelles debilitats que ens compensem mútuament i confiar les unes en les altres en què el nostre missatge serà igual transmès tant per nosaltres mateixes, com per la resta.
Velocitat comercial, RFIG, voltatge… a vegades emprem un vocabulari que no és habitual en una conversa entre dues persones mentre fan el cafè. Quan en som conscients, fem una tasca molt bonica de traslladar aquestes paraules tan lletges en un llenguatge amable i amb significat per a la resta del món. Quan aprenem a comunicar és quan realment estem treballant amb la ciutadania, quan els podem explicar amb les seves paraules una problemàtica i una possible solució, quan ens oblidem dels polítics i tècnics de l’Ajuntament i ens centrem en el que viu dia a dia una persona.
Un exemple que hem viscut aquest any a la PTP és la magnífica expressió d’aquest argumentari. Des de fa molts anys, la PTP fem religiosament cada Setmana Europea de la Mobilitat curses de transport, on mirem els mitjans més ràpids, però també els que contaminen menys i són més assequibles econòmicament.
Quan finalitza la cursa i presentem els resultats, expliquem d’on surten les dades i quin sentit tenen, com ara el fet que no pensem mai en el temps que triguem a aparcar el cotxe o el cost que ens suposa mantenir-lo. Aquest any, una senyora de Mataró que, tot sigui dit, va perdre competint en bus amb un vianant a peu, ens va fer arribar aquestes paraules: “Han sido muy amables, me lo he pasado bien y me he informado de varias cosas. Estoy preparada para ir en tren, bus, y hasta en bicicleta, que tengo una pero la tengo averiada”… “Pienso viajar mucho en tren y aparcar el coche, que se lo regalaré a mi nieto”.
Si això no és un èxit per a la mobilitat sostenible, em pregunto què ho serà.
Georgina Montesinos Zaragoza
Tècnica (ECCP) i secretària de la PTP
