Històrica decisió a la N-2

Així es pot qualificar la mesura liderada pel conseller Santi Vila de prohibir el trànsit de camions a la carretera N-2 al seu pas per la província de Girona i obligar-los a circular per l’autopista AP-7, on no causen dany. Aquesta mena de decisions valentes haurien estat impossibles durant el Govern tripartit d’esquerres. ¿Algú s’imagina Joaquim Nadal prenent una mesura racional de gestió en lloc de proposar l’enèsima ampliació d’una infraestructura, l’especialitat governamental en aquella època de grans fastos?

La resposta a aquesta qüestió està íntimament connectada amb el culte hispanocatalà a les infraestructures, les de transport, és clar, perquè les que no són de transport pel que sembla susciten un interès més aviat escàs. Arribats a aquest punt, és determinant recordar que els últims 20 anys Espanya ha construït la més formidable xarxa d’infraestructures de transport de tot Europa, excepte en ferrocarrils de proximitat, sense que això hagi pogut evitar la caiguda en l’avenc econòmic més profund que es recorda en anys.

Les infraestructures de transport només tenen efecte positiu sobre l’economia quan generen llocs de treball, ocupació sostenible, quan tenen un elevat nivell d’ús i quan redueixen de manera molt significativa el temps de desplaçament. A més a més, han de contribuir a reduir la dependència energètica del petroli

-la seva factura és equivalent al 5% del PIB, una xifra coincident amb el dèficit nacional per compte corrent i causant de la principal part dels problemes de finançament del sector públic-. Si no es compleixen aquestes quatre condicions, la construcció d’una infraestructura de transport únicament beneficia les empreses constructores. I com a conseqüència d’aquest culte a les infraestructures per se avui tenim vies d’alta velocitat sense trens, aeroports sense avions i autopistes sense trànsit, i ens hem convertit en la riota de mig món.

Durant molts anys els governs van defensar que el desdoblament era la solució als greus accidents de trànsit que es produïen a la N-2, provocats majoritàriament per camions. I no ha estat fins que ens hem quedat sense diners que l’Administració ha apostat per una mesura racional de gestió, com és la d’obligar els camions a circular per l’autopista de peatge AP-7.

Pel camí, i a causa de la inacció governamental a prendre aquesta mesura, el trànsit de camions circulant per una carretera que no estava preparada per suportar-los ha deixat una reguera de mort i desolació en centenars de famílies. I tot perquè el Govern tolerava que un grup de camions de trànsit internacional no estiguessin disposats a pagar el peatge a Espanya, encara que sí que ho feien quan, al cap de poc, travessaven a França, ja que a partir de la frontera l’espanyola N-2 es converteix en una carretera de tipus comarcal convencional i el Govern francès obliga des de sempre els camions a circular per la ruta que es considera més segura: l’autopista.

¿És injust que els camions paguin un peatge? En absolut, és el que recomana l’economia, la clàssica i també la més moderna. Un tema diferent és a on van a parar els diners del peatge: a la comunitat o a Abertis. Però aquesta qüestió s’ha de resoldre -perquè s’ha de solucionar- en un altre fòrum de debat i amb un altre tipus de polítiques públiques. L’única forma d’arribar a l’òptim econòmic és internalitzar tots els costos de funcionament. El transport de camions té a Espanya unes elevades externalitats o costos externs, uns 2.000 milions a l’any, que el sector no paga. Per això la iniciativa del Govern de Mas d’implantar l’eurovinyeta ha de ser ben rebuda, encara que només sigui simbòlica en una primera fase. Una iniciativa que el tripartit d’esquerres tampoc va ser capaç de prendre per l’oposició dels socialistes.

Però, com diuen els castissos, per força els pengen, i únicament quan no s’ha pogut mantenir el pueril desig de portar a terme infinits desdoblaments ha estat quan s’ha començat a prendre mesures de gestió, les que des de fa una dècada es prenen a tot Europa.

¿Sap el lector els inconvenients i el dolor que hauríem evitat si aquesta sàvia decisió s’hagués pres fa deu o vint anys? Desviar els camions cap a l’autopista AP-7 constitueix una gran lliçó de seny i anuncia el final del deliri infraestructural a Catalunya. D’Espanya, poc se sap, encara que l’anunci del Ministeri de Foment de vertebrar un corredor ferroviari mediterrani de Múrcia a la Jonquera amb una modesta inversió de «només 1.200 milions», un projecte que de forma enginyosa va esquivant obstacles per fer arribar l’ample internacional a la capital murciana, pot significar el següent gir cap a la sensatesa. Lluny semblen quedar els temps de les inversions faraòniques. Avui estem més a prop d’Europa.

Pau Noy i Serrano
Enginyer Industrial.
Vocal de relacions internacionals de l’Associació per a la Promoció del Transport Públic