Número 48

Editorial: Per a crisi, la de la mobilitat

Article central: El metro inicia la seva expansió metropolitana

Actualitat: Debat sobre els 80 km/h
Llocs de treball, mobilitat i infraestructures

Bus: FECAV: PTVC

Ferrocarril: El futur incert de mitjana distància (regionals)

Bicicleta: Bicing Metropolità
Vine en bici a Cardedeu

La proposta: Intercanviador de S. Ramon

Entrevista: Pere Macias i Arau, Diputat per Barcelona de CiU al Congrés dels Diputats i ex-conseller del DPTOP

La crisi financera internacional està creant un clima ideal per oblidar els vells problemes estructurals de la nostra economia productiva: l’extraordinari pes del sector de la construcció, que ha tocat sostre; una indústria de l’automoció volàtil que no para de perdre llocs de treball en una economia globalitzada; o la dependència energètica petroliera, que ens empobreix a nosaltres per les descomunals transferències als països productors de petroli, en el cas de Catalunya uns 14 milions d’euros al dia, 5.110 milions d’euros cada any. En el cas d’Espanya les xifres es multipliquen per cinc.

En nom de la crisi alguns sectors insten el Govern a subvencionar o rebaixar els impostos a la venda de cotxes i motos per frenar la caiguda de la demanda o convertir els paletes dels pisos en els constructors de noves autopistes. Volen continuar fent el mateix, però d’una altra manera.

Són idees d’altres temps que semblen ignorar els nostres dèficits estructurals; idees que, camuflades per la necessitat, esdevindran el perfecte catalitzador cap al desastre. Aquest país no podrà arribar gaire lluny si continua amb receptes desenvolupistes, que augmenten la dependència de l’exterior i són radicalment contràries a la sostenibilitat econòmica i ambiental: farcir el territori de cotxes, motos i camions ens empobreix i són inversions amb rendibilitat negativa. Està demostrat. El país que d’una banda construeix més aerogeneradors d’Europa vol esdevenir la primera potència europea en autopistes. Sembla com si algú no hagués comprès absolutament res.

El debat de la mobilitat està íntimament lligat amb el de la crisi. Les millores en el transport públic també són solucions per a la crisi: reduir la factura energètica petroliera, crear llocs de treball fixos que no marxin fora del país, la contenció del sector de la construcció i la seva conversió al de la reforma interior, la inversió en I+D. Si els poders públics tenen prou visió de conjunt, optaran per licitar i adjudicar projectes de transport públic i de gestió d’infraestructures. Són actuacions que no donen ni cinc a les indústries amb ganes de marxar i que benefi cien la potent indústria catalana dedicada a la mobilitat sostenible, com ara les constructores ferroviàries i d’autobusos, les empreses de manteniment, els especialistes en electrifi cació i senyalització, els proveïdors de sistemes tarifaris per al transport públic i privat, empreses de gestió compartida de flotes, empreses de transport públic amb personal fix d’explotació, l’emergent indústria de la bicicleta, o les noves activitats de gestió de la mobilitat sostenible (carsharing, carpool, bicing, regulació de l’aparcament urbà en superfície). Amb números a la mà es demostra que potenciar el transport públic i la mobilitat sostenible genera una balança positiva entre guanys i pèrdues de llocs de treball si se la compara amb la política de continuar impulsant la mobilitat privada.

La crisi de la mobilitat era prèvia i sobreviurà a l’actual crisi financera; per tant, en aquests temps més que mai, val la pena adquirir consciència del valor de la mobilitat sostenible i deixar de subvencionar allò que no funciona.

Us convidem a refl exionar sobre aquests i altres temes de la mà dels nostres redactors habituals i de la participació especial dels senyors Pau Noy, Jordi Julià, Josep Pérez Moya, director del Servei Català de Trànsit; Antoni Poveda, president de l’Entitat Metropolitana del Transport i la senyora Maria Comelles, directora general de Qualitat Ambiental de la Generalitat de Catalunya.

Ricard Riol Jurado