Menu
Menu
Ciutats de tot el món estan vivint una transformació important de la seva mobilitat amb l’increment de la bicicleta als seus carrers. L’augment de l’ús és un vector de canvi: la bicicleta és mobilitat activa i alhora pacifica els entorns urbans.
El perfil de ciclista urbà actual abasta un ampli espectre: professionals anant a la feina, joves que es mouen al centre d’estudis i altres destins, famílies que aprofiten les estones de lleure, persones que fan servir la bicicleta per anar a fer encàrrecs… La bicicleta no és només un mitjà de transport: els desplaçaments es transformen en oportunitats d’oci, de gaudir el trajecte i de mantenir-se actiu. Però malgrat tractar-se de perfils cada cop més diversos, persisteix la disparitat en l’ús de la bicicleta entre homes i dones o persones amb identitats diverses1.
Històricament, el món de la bicicleta ha estat dominat pels homes. Normes socials molt arrelades han modelat les percepcions sobre qui pot i qui no anar en bicicleta, influint tant en la possibilitat d’aprendre a anar-hi com en la confiança de les dones a l’hora d’adoptar-la com a mitjà de transport habitual. A més, les preocupacions per la seguretat són un obstacle important per a moltes persones, entre elles moltes dones2. La manca d’infraestructura segura i segregada per a bicicletes, l’estat i la il·luminació dels itineraris i l’absència d’aparcament segur per a bicicletes adaptades a diferents usos contribueixen a la sensació de vulnerabilitat. Considerar aquestes preocupacions és fonamental per encoratjar més col·lectius de persones a utilitzar la bicicleta als espais urbans.
El disseny de la infraestructura urbana juga un paper molt important en el foment de la inclusió, les ciutats amb una infraestructura ciclista poc adient exclouen ciclistes potencials. Dissenyar espais urbans pedalables i inclusius va més enllà de fer carrils bici: implica un enfocament global que consideri la seguretat, l’accessibilitat, la connectivitat i les experiències de les persones que hauran de fer servir la infraestructura. Això inclou reconèixer experiències diverses en la mobilitat en bici amb diferents necessitats, tant pel que fa a la infraestructura pedalable com als requisits d’aparcament que comporta aquesta diversitat. Un entorn ciclista urbà veritablement inclusiu és aquell on les bicicletes poden moure’s amb facilitat entre diferents punts de la trama urbana tenint en compte els diferents espais que configuren les nostres vides, a banda del lloc de treball: escoles, mercats, centres sanitaris, espais d’oci… Assumir l’impacte de les cures i les responsabilitats familiars o socials en la nostra mobilitat implica considerar trajectes no només lineals origen-destinació, sinó d’una gran variabilitat. A més, la integració amb el transport públic i els estacionaments segurs per a bicicletes als principals nodes de transport públic són claus per encoratjar la mobilitat en bicicleta.
Són essencials, doncs, polítiques urbanístiques a favor del medi ambient i de la promoció de la salut, que impulsin una mobilitat eficient, que siguin inclusives, que tinguin en compte l’escletxa de gènere i que mirin a la cara a tots els habitants de la ciutat. Per tenir en compte totes aquestes consideracions cal una anàlisi a alt nivell de planificació urbana i abordar els canvis socials necessaris per integrar aquestes polítiques a l’agenda, executar-les i defensar-les davant de les crítiques dels sectors més immobilistes que les llegeixen en termes de pèrdues d’espai i de privilegis d’uns pocs, justament aquells que tradicionalment han estat més presents als mitjans i als entorns polítics, i per tant més propers als llocs de decisió.
El ciclisme urbà sempre s’ha construït en relació amb els moviments socials i les identitats socials. L’activisme per la bicicleta es pot entendre com una activitat contínua i connectada que abasta un segle i mig i a través dels continents, no exclusivament centrada en la bicicleta o el ciclista, sinó que serveix també per articular diferents visions vitals centrades en la llibertat i l’autonomia però sempre al voltant de reduir el nostre impacte en el medi donada l’eficiència de la bicicleta com a vehicle.
Aquest activisme ha donat lloc a múltiples organitzacions i entitats que intenten contribuir a la transformació de la mobilitat urbana. Igual que a la política, les organitzacions i moviments per la bicicleta són diversos, exemplificant visions diferents sobre els conflictes a l’espai urbà, estratègies per abordar aquests conflictes i visions dels ciclistes com a subjectes de la política de la bicicleta. Així doncs, l’activisme en bicicleta es pot veure com una forma de practicar la ciutadania en bicicleta.
Les entitats relacionades amb la bicicleta desenvolupem accions tan diverses com promoure pedalades als barris per visibilitzar la bicicleta, manifestacions per demanar millores de la infraestructura, tallers de mecànica, o accions i cursos per ensenyar a anar amb bicicleta a aquelles persones que no la fan servir, un projecte clau per arribar a col·lectius que no han après a anar en bici de petits i ara els suposa un repte, especialment dones, i també gent gran o migrants. Però les entitats i l’activisme anem molt més enllà, participant també d’espais polítics amb l’objectiu d’influenciar les decisions que impulsen el canvi i també en com ha de ser aquest canvi. I en aquesta acció, social i política, és indefugible considerar l’escletxa de gènere per garantir que la transformació de la ciutat compren a totes les persones, fomentant la mobilitat ciclista inclusiva amb l’objectiu de potenciar l’empoderament social, econòmic i personal de tota la ciutadania, amb una perspectiva feminista interseccional. Pedalem cap a l’equitat.
Marta Casar i López
Bicicleta Club de Catalunya – BACC
