El passat 16 de gener es va celebrar el plenari anual del Pacte per la Mobilitat de Barcelona, on es va presentar la proposta del pròxim Pla de Mobilitat Urbana (PMU) 2025–2030. La cita es va celebrar amb la clamorosa absència de l’alcalde de Barcelona, per segon any consecutiu, en un espai de participació on cap alcalde o alcaldessa de la ciutat ha deixat d’assistir per dialogar, com a mínim un cop l’any, amb les diferents entitats de l’àmbit de la mobilitat.
Fa vint anys que Barcelona va començar a elaborar els seus PMU, arran de l’aprovació de la Llei de mobilitat (Llei 9/2003), la primera que va reconèixer la mobilitat com a dret social i que va donar rang de llei a l’impuls de la mobilitat sostenible. El primer PMU de Barcelona va ser el del període 2006–2012 i des de llavors aquest és el document que marca la direcció de les polítiques de mobilitat de la ciutat, tot fixant els objectius quantificables a assolir, en termes de canvi modal, del creixement progressiu dels modes de mobilitat sostenibles en detriment dels vehicles contaminants. Si bé el PMU no és un document vinculant, el seu contingut constitueix un compromís públic entre administració i ciutadania que fa vint anys que dona forma a la mobilitat de la nostra ciutat.
Si bé durant aquests anys les polítiques de mobilitat sostenible s’han tornat transversals i són presents en moltes altres polítiques urbanes, això no hauria de diluir la centralitat del PMU ni dels seus objectius, ja que la necessitat de reduir l’ús del cotxe i la moto a la nostra ciutat ha esdevingut encara més apressant. Les externalitats del vehicle privat estan lluny d’haver-se solucionat; continuem tenint bona part de la població exposada a un soroll excessiu per culpa del trànsit, la contaminació atmosfèrica va baixant, però encara estem lluny dels límits de l’OMS i aviat tindrem una nova directiva que imposarà límits més restrictius, el vehicle privat encara ocupa un percentatge d’espai públic molt per sobre del seu ús, bé per aparcar-hi o per circular-hi, hi ha gent que continua morint a Barcelona pel degoteig de sinistres de trànsit —o que s’enfronta a greus seqüeles mèdiques—, i l’emergència climàtica demana una reducció contundent de les emissions de CO₂. El vehicle privat té la responsabilitat primordial en tots aquests aspectes que afecten la salut pública i el PMU hauria de donar-hi resposta.
El PMU encara ha de passar per les fases d’aprovació, però a partir del contingut que s’ha presentat en les diferents sessions de participació, creiem que fa una bona diagnosi dels problemes de la ciutat, tot i que les xifres per etapes que recull el PMU resulten confuses quan la font principal de dades (l’Enquesta de Mobilitat en Dia Feiner, l’EMEF) mesura els viatges de forma diferent, i és l’única font que conté informació detallada respecte als motius de la mobilitat, un aspecte en el qual aquest PMU ha volgut fer èmfasi.
Tanmateix, a hores d’ara, encara hi ha molt poca concreció de les propostes, que en alguns casos no passen de ser titulars que sonen bé. A més hi ha una manca de relació entre els principals objectius del pla i aquestes, de manera que es fa difícil veure com es pensen assolir els objectius amb les mesures proposades. Això és aplicable a tots els objectius en general, però en especial a la intenció que manifesta el PMU de reduir un 50% la sinistralitat i un 60% el CO₂. Barcelona és signant dels acords de París, de manera que s’ha compromès a la neutralitat climàtica el 2050, cosa que obliga a aquesta reducció de CO₂ en un horitzó 2030. De manera anàloga, junt amb altres ciutats del món, també s’ha compromès a eliminar la sinistralitat greu i mortal el 2050, la qual cosa implica una reducció del 50% pel 2030. Les propostes actuals estan molt lluny amb relació a aquests objectius.
Es fa palès que al PMU hi ha un bon coneixement de la situació de Barcelona, cosa que incrementa la distància amb unes propostes que no són les adequades per abordar la situació que es descriu. En les propostes no es llegeix la voluntat de solucionar els problemes de mobilitat de Barcelona, només d’avançar tímidament en la direcció adequada, i de fet algunes contradiuen les polítiques actuals de l’Ajuntament, sigui en la mateixa política, sigui en el seu ritme d’execució.
El PMU encara té recorregut per negociar, i esperem que de l’aprovació final surti el document ambiciós i concret que la ciutat necessita. La PTP participarà d’aquest procés, junt amb moltes altres entitats, per continuar impulsant les mesures de mobilitat sostenible i d’impuls al transport públic que defensem. A Barcelona la gent ja es mou de forma molt majoritària en modes sostenibles, mentre que l’ús del cotxe i la moto és minoritari. El compromís de l’Ajuntament hauria d’estar, de forma ineludible, al costat dels interessos de la majoria.
