Menu
Menu
Enric Balaguer i Iglesias és president de l’Associació d’Usuaris del Tren Train en Têt
Train en Têt es constitueix l’any 2002 com a resposta als problemes que tenia la línia: manca de fiabilitat, material vell (ens arribava tot el material que a París retiraven del servei)… En aquell moment la línia perillava, ja que l’Estat francès optava pel tancament de les línies dites “secundàries”.
Ha millorat quan l’administració regional ha assumit la competència en matèria de transport públic. La regió ha fet inversions, han arribat uns nous vehicles més còmodes i fiables, s’ha instaurat el bitllet a un euro per a qualsevol trajecte i tot plegat ha fet que la demanda hagi crescut sensiblement. Això no obstant, tenim encara problemes de fiabilitat: quan l’operador SNCF necessita personal o material a una de les dites línies principals, sovint s’agafa d’aquí. Tampoc la freqüència és òptima, ja que el sistema de senyalització BAPR només permet vuit circulacions per sentit diàries.
Durant 1066 dies! Emparant-ho en la investigació judicial, es va perllongar un tancament amb una voluntat clara que es convertís en definitiu. La represa del servei va ser una de les lluites més importants de la nostra associació. Finalment, coincidint amb el nomenament de l’alcalde de Prada Jean Castex com a primer ministre, els impediments van desaparèixer i es va poder reobrir en pocs dies…
No ho hauria de ser, i de fet sovint des de l’administració es parla que ha de ser una línia per als habitants del territori. Ara no ho és: tres hores per 63 quilòmetres no és admissible. Caldria una reconversió cap al model de les línies de muntanya suïsses, però aquest canvi no es fa. Les paraules no van acompanyades de fets.
La situació és molt dolenta! Hi ha un munt de connexions de Perpinyà cap al nord, o de Figueres cap al sud; però molt poc servei entremig: males connexions a Portbou, i pocs serveis per túnel del Pertús. Hi juga en contra el cost del peatge del túnel del Pertús i, sobretot, el desinterès dels operadors en el trànsit transfronterer. Per millorar-ho, proposem que els regionals francesos arribin fins a Figueres, enllaçant allà amb la línia d’alta velocitat. Això permetria intercanvis d’estudis, de feina… Però sembla que hi ha qui vol que la frontera, a més de ser mental, sigui també ferroviària.
Això té molt a veure amb la rigidesa de l’SNCF, encara que ho disfressa de problemes tècnics. No només això: la pronúncia d’alguns dels punts de parada, com Marqueixanes o Millars, es fa en una fonètica que no té res a veure amb la dels mateixos francoparlants d’aquestes poblacions. La regió és més sensible, de fet alguns trens s’anuncien les parades en francès i en català. Però a l’estació de Perpinyà, que gràcies a Dalí s’anomena “El Centre del Món” (així, en català), els avisos de megafonia són en francès i castellà… i no en català o en anglès.
Doncs sí, és la línia de tren de Vilafranca de Conflent a Perpinyà, i ho dic sempre en aquest ordre. Perquè de jove la vaig fer servir per anar a estudiar, després per la mili i la feina… Com a familiar de ferroviari que soc, m’hi sento molt lligat. Ha estat amenaçada de tancament malgrat ser l’eix de comunicació prioritari a la Catalunya Nord. La necessitem i l’estimem.
