Menu
Menu
La Setmana Europea de la Mobilitat (SEM) és una cita anual que té lloc entre el 16 i el 22 de setembre i té per objectiu motivar una mobilitat sostenible i segura. Es consolida any rere any com un espai on les administracions i entitats surten al carrer per a reclamar la recuperació de l’espai per al vianant, les bicicletes i el transport públic.
Durant la SEM, les curses de transport són les nostres activitats estrella. Aquest any n’hem organitzat 6: Urbana de Barcelona, Metropolitana de Barcelona, Camp de Tarragona, Osona, Vilafranca del Penedès, però aquest any destaquem especialment la cursa de transports de la Garrotxa, que ha celebrat la seva primera edició.
Amb la cursa de transports volem mostrar a la ciutadania que, sovint, el cotxe no és tan competitiu com la mobilitat sostenible. El temps invertit en la cerca d’aparcament, les aturades per embussos… fan que el cotxe no sigui sempre el més ràpid. A més a més, podem comparar també l’emissió que suposa l’ús de cada transport, podent comprovar quants cops més contamina el vehicle privat vers la mobilitat sostenible. Finalment, el cost econòmic… amb el preu de la benzina tan alt, no serà millor utilitzar el transport públic? I la bicicleta? Així doncs, l’objectiu és buscar no només qui és més ràpid sinó també més eficient i menys costós.
Tot i que la realització d’una cursa comporta una mobilització social i un enxarxament entre entitats, la principal raó de ser d’aquestes activitats ve a posteriori, quan avaluem els resultats obtinguts en termes de temps, cost econòmic i despesa energètica i emissions.
Parlem del temps de viatge
Quant a temps de viatge, sempre hem de distingir les curses urbanes de les interurbanes. A les curses urbanes, el cotxe no sempre és el mode més ràpid. A la Garrotxa, per exemple, el cotxe va trigar 16 minuts a anar des de l’Hospital d’Olot fins a la Plaça Major, perquè hi hem de sumar el temps d’anar a buscar el vehicle, aparcar-lo i arribar fins a la meta caminant. En canvi, la bicicleta pot fer el trajecte més directe, trigant només 11 minuts. A les curses interurbanes, el cotxe sempre és el que triga menys. Per a la mateixa cursa de la Garrotxa, per anar des de les Preses fins al Centre d’Olot el cotxe va trigar 17 minuts mentre que la bicicleta en va trigar 24.
El mode que normalment sempre triga més és el transport públic. En general, el ferrocarril triga menys que l’autobús, especialment si l’inici i el final de la cursa es troben a prop de les estacions de tren. A Barcelona, per exemple, per anar de Ciutat Meridiana fins al parc de la Ciutadella, la participant que va utilitzar només el tren de Rodalies va trigar 38 minuts, mentre qui va fer el mateix recorregut en metro en va trigar 54, i qui va fer bona part en autobús va trigar 1 hora i 6 minuts.
Parlem dels costos
Més enllà del temps de viatge, el transport públic té altres beneficis que no es tenen en compte. El cost econòmic, per exemple, es redueix dràsticament a mesura que recorrem més distància. Això sobretot es dona en trajectes quotidians i mobilitat obligada, quan normalment fem sols el trajecte.
El cost del transport públic és fix mentre mantenim els viatges en la zona integrada: el preu d’un bitllet senzill o bé l’equivalent a un viatge de T-Casual (títol més emprat pels usuaris).
Els costos directes del vehicle privat inclouen la mitjana de la despesa per posar a punt un vehicle i fer-lo funcionar. Per tant, s’hi compten des de les grans despeses fixes com l’adquisició del vehicle, manteniment, reparacions, impostos i les assegurances repercutides sobre la vida útil del vehicle, expressades en €/km (en el cas del vehicle de benzina, s’estimen 0,308 €/km). També s’hi compten les despeses variables, com és el carburant (0,138 €/km) o l’aparcament, considerant una hora i mitja (temps mitjà d’estada a una destinació quan s’hi arriba en cotxe) de l’aparcament de la zona.
En el cas de la bicicleta, els costos són molt baixos perquè no té despesa de carburant i només es comptabilitza la part proporcional de l’amortització del vehicle en la seva vida útil (0,054 €/km).
Els costos directes del transport públic, en canvi, no són proporcionals al recorregut realitzat, ja que les tarifes són planes segons la zona, i no depenen dels quilòmetres realitzats. A la ruta urbana s’ha escollit el títol de transport prou representatiu: la T-Casual d’una zona, que genera un cost per viatge d’aproximadament un euro amb catorze cèntims.
Les emissions contaminants posicionen els vehicles privats en el pitjor dels escenaris. Aquesta situació té el seu major impacte quan parlem de capacitat. El vehicle privat té, com a màxim, una capacitat de 5 persones, en alguns casos 7, mentre que un autobús oscil·la al voltant de les 70 persones de capacitat, un tramvia al voltant de les 200 i un metro sobre les 800. Aquesta gran capacitat del transport públic col·lectiu permet poder dividir les emissions del mateix entre totes les persones que hi transporta, de manera que la despesa energètica i les emissions associades a grams per persona, són molt menors. Per descomptat, els modes més sostenibles són aquells que no requereixen motor (bicicleta) o bé que usen l’electrificació del seu propi servei per a realitzar el trajecte.
L’autobús contamina, però alerta! L’autobús no és un mitjà de transport d’emissions 0, les seves emissions, en alguns casos, poden arribar a ser inclús majors que la del cotxe, la qüestió és saber… per què? Els autobusos, cada cop menys per sort, funcionen amb carburant dièsel, per tant, quan fem la comparació amb un vehicle de benzina, tenim una penalització per aquest fet. Ara bé, amb la incorporació de flota híbrida i inclús elèctrica, això canvia radicalment, situant a l’autobús en mínims en qüestió d’emissió. És, per tant, un tema molt important i rellevant: cal que les flotes d’autobusos comencin a ser 100% híbrides o elèctriques, per tal de seguir contribuint a la millora climàtica del nostre medi ambient.
Carles Garcia
Vicepresident de la PTP
