Menu
Menu
El Congrés de Dones d’enguany va ser un espai ric en intercanvi de coneixements i experiències i va ressaltar la diversitat de reptes i necessitats de les dones en l’àmbit de la mobilitat urbana.
A través d’aquest diàleg amb entitats del sector, professionals usuàries i l’abast internacional, es va posar de manifest la necessitat d’una visió global i col·laborativa per promoure una mobilitat més inclusiva i sostenible per a tothom. Això vol dir compromís amb la bicicleta com a mitjà de transport primordial, juntament amb altres formes de desplaçament respectuoses amb el medi ambient i inclusives des d’una perspectiva de gènere, repensant la nostra relació amb l’espai urbà per garantir una distribució equitativa de l’espai públic i fomentar una cultura de mobilitat segura, connectada i accessible per a tothom.
Vivim en un món de ciutats que, en gran manera, han estat dissenyades per a vehicles motoritzats. No obstant això, estem arribant a un punt crític en què la sostenibilitat del nostre model de mobilitat basat en el cotxe es qüestiona constantment.
La necessitat d’un canvi de paradigma és evident, i aquest canvi no només és necessari en el futur, sinó també ara mateix. És en aquest context que la bicicleta emergeix com una alternativa viable i sostenible, juntament amb el desplaçament a peu i el transport públic, com a pilars essencials per a una mobilitat urbana més amable, humana i respectuosa amb el medi ambient.
El trinomi de la mobilitat sostenible que conformen la bicicleta, el desplaçament a peu i el transport públic no només és una visió futurista, sinó una realitat que hem de començar a implementar ara mateix. Per això, és imprescindible abordar una sèrie de reptes que, especialment en el cas de la bicicleta, es presenten amb matisos únics i rellevants.
Un dels reptes més destacats és la seguretat. No es tracta només de la seguretat dels ciclistes, sinó també de la seguretat global en els espais urbans. La redistribució de l’espai públic és una tasca crucial en aquest sentit. Les bicicletes necessiten espais segurs i separats de les zones per a vianants, mentre que les voreres i les carreteres han de ser més acollidores i segures per a qui camina. Això implica repensar la forma com compartim i utilitzem l’espai urbà, amb un enfocament clar en la seguretat i el benestar de tothom.
Un altre repte rellevant és la connectivitat. La infraestructura ciclista ha de ser àmplia i integrada amb el transport públic i ha d’assegurar que les distàncies a recórrer siguin accessibles per a tots. La combinació de la bicicleta i el transport públic pot proporcionar una solució completa per als desplaçaments urbans, amb la bicicleta actuant com a primer o últim tram del viatge, afavorint la mobilitat capil·lar.
La intermodalitat és una peça clau en aquesta transformació. Cal desenvolupar aparcaments segurs i eficients per a bicicletes, així com solucions de bici compartida en zones estratègiques de les ciutats. Això requereix una inversió i un compromís continuat per part de les autoritats i els actors pertinents, ja que una mobilitat sostenible no es pot aconseguir sense una infraestructura adient i uns serveis de suport.
Un altre aspecte crucial que sorgeix en aquest debat és la perspectiva de gènere. Les desigualtats de gènere es manifesten de manera significativa en l’ús de la bicicleta i en els desplaçaments urbans en general. És imperatiu abordar aquesta qüestió des d’una perspectiva interseccional, considerant les necessitats i les experiències de diferents grups de la societat. Això implica una revisió profunda dels Plans de Mobilitat Urbana Sostenible (PMUS), incorporant una visió de gènere que permeti totes les decisions i les accions.
És important destacar que ja existeixen iniciatives i guies per integrar la perspectiva de gènere en els PMUS, però cal anar més enllà de les declaracions d’intencions i assegurar que aquestes polítiques es tradueixin en accions concretes i mesurables. Això requereix un seguiment continuat, amb una anàlisi crítica dels resultats i una voluntat política decidida per implementar canvis reals.
Un any més, vam poder escoltar i aprendre de les experiències internacionals per abordar les necessitats específiques de les dones en la mobilitat urbana.
La manca d’accés a l’educació sobre la bicicleta per a moltes dones és un dels temes que més s’ha de treballar, així com la preocupació per la seguretat i la necessitat de millorar la infraestructura. Encara avui dia, a molts llocs d’arreu, la falta de formació adequada en la pràctica de la bicicleta és una realitat per a moltes dones, especialment aquelles de diferents generacions que no han tingut accés a aquesta educació. Les dones, en tant que ja patim una percepció de la seguretat diferent, també rebem com un factor crític la manca de recursos en aquest sentit, sobretot quan parlem de dones racialitzades. La falta d’accés a productes bàsics, una infraestructura inadequada per a la mobilitat activa o la falta de seguretat pública, entre altres motius, dificulten l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport. Per a moltes dones d’Amèrica Llatina, la millora de la mobilitat té una rellevància important per respondre als problemes de cobertura a les zones perifèriques, ja que el temps de desplaçament i la falta de recursos econòmics afecten directament les opcions de mobilitat de les dones. La bicicleta, en molts llocs, es considera una eina útil per sentir-se menys vulnerable.
Georgina Montesinos Zaragoza
Secretària i tècnica PTP
