Benvolgut, benvolguda

El passat 15 de juliol de 2020 la Junta de la PTP va rebre i acceptar la meva dimissió com a president de la PTP. A partir d’aquell moment també es va aprovar que Manel Ferri i Tomàs prendria el relleu presidencial de forma interina a l’espera de la futura Assemblea General de Socis i Sòcies que, com cada any, serà convocada per aprovar els comptes, la memòria de gestió i la nova Junta directiva.

És una decisió que he pres per raons personals, posant fi a una etapa vital llarga, intensa i molt feliç, que ha durat 13 anys i 5 mesos. Ho faig ara perquè fa temps que necessitava un canvi, i perquè hi ha prou persones preparades i carregades d’energia per fer el relleu. El 15 de febrer de 2007 la Junta de la PTP m’escollia president de l’entitat, agafant el testimoni del Pau Noy, primer president de l’entitat durant els primers 15 anys d’associació (1993-2007).

 


Relleu presidencial a l’Assemblea de febrer de 2007

 

Jo tenia 23 anys i va ser un repte important. Em diuen que l’experiment va sortir prou bé, però òbviament no va ser únicament cosa meva, sinó d’un equip tècnicament bo i personalment millor, especialment meus estimats companys i companyes d’oficina, l’Albert, el Xavier, la Cora, la Vanessa i més recentment en Daniel i la Georgina; sempre abrigats per una Junta directiva honesta i crítica. A més dels companys i companyes de batalla, he comptat en cada moment amb el suport de la meva família, especialment l’abuelita, la mare, el Pedro, i la meva parella.

En tot aquest temps he experimentat un gran creixement personal i professional gràcies a les aportacions dels peteperos i peteperes, que són un pou de sensatesa i saviesa, dels professors i professores de la UPC, que m’han donat instruments i coneixements, i de les innumerables persones amb qui he tingut el plaer de compartir espais de treball, conferències, debats i reunions públiques i privades.

A la defensa del transport públic m’hi he dedicat en cos i ànima. Perquè creia i crec fermament en el dret a la mobilitat sense haver de tenir vehicle propi (que és una opció, no un dret), perquè crec en la necessitat urgent de deixar de maltractar el nostre hàbitat, i perquè crec que la mobilitat no ens hauria de fer perdre la salut, tant de temps ni tants recursos.

Sens dubte, la presidència de la PTP ha condicionat la meva vida en una etapa de joventut, i formarà part indestriable de la meva biografia, amb un balanç clarament positiu. Però tot té un temps, i des de feia un parell d’anys el cos em demanava un canvi, no per canviar l’objecte de la meva dedicació i vocació, el transport públic, sinó per canviar la manera de dedicar-m’hi. En aquesta nova etapa he volgut aprofitar els meus estudis en enginyeria i sistemes ferroviaris per dedicar-me professionalment al món de l’explotació de trens. És un canvi personal rellevant, amb una feina més discreta però molt engrescadora. El ferrocarril, per les seves prestacions de capacitat, estalvi energètic i rapidesa, és l’instrument més transformador de la mobilitat motoritzada als corredors amb més mobilitat.

Deixo el càrrec amb la satisfacció d’haver contribuït a divulgar i millorar el transport públic, català gràcies a la defensa rigorosa d’algunes campanyes i propostes “made by PTP”. També deixo una PTP amb més participació, persones associades i una sòlida presència mediàtica i institucional.

Deixo el seient de maquinista però continuo viatjant al mateix tren. Continuaré formant part de la PTP, seguiré defensant un activisme cívic, ètic i tècnic i em poso a disposició de la futura presidència per ajudar amb aquest excel·lent projecte associatiu.

 

Gràcies per tant, i continuem el nostre viatge.

 

Ricard Riol Jurado,
Barcelona, 19 de juliol de 2020