Número 27

[vc_row][vc_column width=”2/3″][vc_raw_html]JTVCM2QtZmxpcC1ib29rJTIwaWQlM0QlMjIxNzMxMCUyMiUyMCU1RCU1QiUyRjNkLWZsaXAtYm9vayU1RA==[/vc_raw_html][/vc_column][vc_column width=”1/3″ css=”.vc_custom_1618992825822{background-color: rgba(201,214,201,0.31) !important;*background-color: rgb(201,214,201) !important;}”][vc_column_text]

[/vc_column_text][vc_btn title=”També pots descarregar el PDF!” color=”success” align=”center” link=”url:http%3A%2F%2Ftransportpublic.org%2Fwp-content%2Fuploads%2F2021%2F04%2Fmss27.pdf|target:_blank”][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][vc_empty_space][vc_column_text]Un transport públic sense barreres

Aquests dies celebrem una nova edició de la Setmana de la Mobilitat. Així mateix, 2003 ha estat proclamat per la Unió Europea “Any europeu de les persones amb discapacitacions”. Des de les pàgines d’aquesta revista, hem volgut conjugar ambdues efemèrides i, per això, publiquem un ampli informe sobre quin és l’estat actual de l’accesibilitat al transport públic català per part d’aquelles persones que pateixen alguna minusvalia física o sensorial.

No es tracta únicament que les empreses operadores compleixin la legislació pel que fa a la plena integració dels discapacitats, sinó que es tracta d’atendre els drets bàsics que tenen aquests persones en tant que són ciutadans com tota la resta.

Però no només es tracta de vetllar per uns drets indiscutibles, sinó que aquest col·lectiu humà forma una important bossa d’usuaris clients ja que, actualment, a Catalunya les persones amb un grau de minusvalia de més del 33 % són unes 285.000. Sens dubte, una bona oportunitat per als operadors per guanyar quota de mercat.

En els darrers anys, en paral·lel al camí cap a la plena integració social i laboral dels discapacitats, els diferents modes de transport públic han fet un considerable i lloable esforç per atendre les seves necessitats. Si ja no trobem estrany veure algú amb cadira de rodes treballant en una oficina, per què ens ha d’estranyar veure’l en el metro o l’autobús?

Les empreses d’autobusos, tant urbanes com interurbanes, estan en constant renovació de les seves flotes per fer-les més accessibles a tothom. Rampes d’entrada i sortida, espais reservats a l’interior, polsadors en braille… En aquest sentit, les previsions de TMB apunten que per a 2006 la totalitat de la seva flota estarà plenament adaptada.

Pel que fa al transport ferroviari també s’han fet grans avenços. Ascensors d’accés, terres amb enrajolats especials, cancel·ladores més accessibles, informació acústica, anivellament dels terres de les andanes a la porta dels trens, substitució d’escales per rampes. Encara queda molt camí per recórrer per assolir una plena i total adaptabilitat però, de manera preferent, el Metro i FGC estan treballant amb bon ritme perquè això sigui possible. Només Renfe, fent honor al seus proverbials retards, va algunes passes enrere ja que en aquest moment tant sols un grapat d’estacions es troben adaptades i, a efecte pràctics, cap tren.

Fins fa ben poc, a l’hora de planejar un projecte urbanístic o una xarxa de transport ens oblidàvem -de manera inconscient- dels discapacitats. Simplement eren invisibles. Ara mateix, totes les noves obres en infrastructura de transports ja es fan pensant en les persones amb discapacitats. Així les noves línies de metro 9 i 11 i el futur tramvia, des de bon principi, permetran l’accés a les persones amb minusvalies sense cap tipus de barrera.

Projectar la ciutats i els seus modes de transport tot pensant en l’accessibilitat no costa tant. I, a més, tothom hi surt guanyat perquè estem exposat, el dia menys pensat, a patir una discapacitat que redueixi la nostra capacitat de mobilitat.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][vc_column_text]

 [/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column][vc_column_text]

 [/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]