NÚMERO ESPECIAL. 32 pàgines
La PTP dedica el número 57 íntegrament a la ciutat de Berlín, per ser un model exemplar de planificació de xarxes i de mobilitat sostenible a una gran capital.
El número monogràfic inclou una descripció de la mobilitat berlinesa, el control de la seva contaminació, l’explotació del seu transport públic, una referència al Mur de Berlín particularitzada en l’afectació cap al transport públic, així com articles sobre mobilitat en bicicleta, el finançament, i el sistema tarifari de la regió de Brandenburg.
La PTP té el costum d’inspirar les seves reivindicacions en la vella Europa. A través de l’observació dels nostres veïns comunitaris, especialment els allunyats del Mediterrani, s’observen polítiques de mobilitat molt més eficaces de les que han aconseguit els constructors de piràmides o els venedors de vehicles. Si Friburg fou la inspiració per a les nostres ciutats mitjanes (MSS 44), la ciutat-estat de Berlín ho és per a l’àrea metropolitana de Barcelona, i l’Estat de Brandenburg per a la regió metropolitana de Barcelona. Diuen que les comparacions són odioses, però quan la nostra actualitat està tan marcada pels greus problemes d’ocupació d’espai públic, soroll, sinistralitat i contaminació de l’aire, el mínim que podem fer és buscar referents de ciutats que ho facin millor que nosaltres i tinguin semblant població, com Berlín, Viena o Munic. Si volem donar aparença de benestar i cofoisme, sempre ens quedarà Atenes, Roma o Madrid; elles també situen la mobilitat privada al centre de l’univers.
Berlín ha estat capdavantera en l’àmbit europeu en moltes innovacions que avui formen part de la nostra mobilitat diària. Werner von Siemens va provar el primer tren elèctric del món a la fira de mostres de 1879. Rivalitzant amb Londres, va desenvolupar una precoç electrificació dels ferrocarrils i tramvies: l’any 1902 ja s’havia estrenat el Metro i també s’havia electrificat tota la xarxa tramviaire. El servei de Rodalies es va estrenar al segle XIX amb una clara visió de futur que faria vertigen a Barcelona: des de 1877 ja es comptava amb quatre vies per evitar interferències entre el trànsit local i el de mercaderies i viatgers de llarg recorregut. El més rellevant potser ha estat la visió integrada de la xarxa de transport públic, amb un sistema tarifari comú per a Metro, Rodalies i Tramvia originari de 1893 (el segle XIX). Berlín també presumeix d’haver instal·lat el primer semàfor d’Europa, l’any 1924, a la plaça de Potsdam. L’any 1928 es fusionen les empreses d’autobús, tramvia i metro, donant lloc a la famosa BVG (Berliner Verkehrsbetriebe) i afavorint al màxim la coordinació –no la competència– entre modes de transport públic. Després de la caiguda del mur, al 1989, Berlín va començar a unificar dues xarxes de transport públic que havien evolucionat de manera radicalment diferent. El procés encara dura, però s’exhibeix amb orgull a la nova estació de Berlín Hauptbahnhof, l’estació del Berlín unit.
Berlín ha configurat un urbanisme verd i amable que ha generat unes dinàmiques de mobilitat dignes d’estudi. La seva descentralització és total, en l’àmbit de barri es poden satisfer les necessitats bàsiques, sense necessitat de fer llargs desplaçaments cap a un mateix punt. A la capital alemanya és fàcil comprovar que l’urbanisme ha estat al servei dels ciutadans i no dels especuladors immobiliaris. Berlín pot presumir de ser una ciutat amb poca congestió i una gran qualitat de vida, i ho fa tenint una Ronda viària inacabada i una xarxa de Metro relativament petita (pàg. 5-13) Això sí, compta amb zones de baixes emissions, zones de baix soroll, àrees pacificades on els nens poden fer ús del carrer sense estar lligats, concentren el trànsit en pocs eixos, generen una infraestructura important per a la bicicleta, compten amb la xarxa tramviaire més important d’Alemanya, i exploten els seus transports públics sota criteris d’eficiència (pàg. 22-23) i amb unes tarifes personals que fidelitzen l’usuari (pàg. 29-31).
Passejar per Berlín és descobrir una ciutat d’escala humana que tampoc no renuncia al seu paper de gran capital. L’alcalde de Berlín defineix la seva ciutat com a “pobre però sexy”. Nosaltres ja som pobres, i ara es tractaria de ser més sexys, menys bruts i menys sorollosos.
Ricard Riol Jurado
